Tele, tele i més tele

Sense més novetats, tres mesos després, segueixo fent tele. Ara a TV3, la nostra, la teva i la de tots. La casa gran i no de Convergència precisament. Millor, perquè tanta crosta, tanta història i tant de dragui, al final acaba amb la paciència del més tranquil.

Reprenc el bloc, mig abandonat ja i a veure quan em dura aquesta nova febrada blocaire. Ara que "suposadament" tindré més temps per invertir en oci espero no caure altre cop en l'estrès de la gran ciutat. No tenir temps lliure m'afecta severament a les neurones i pobres, últimament porten un bati important.

Un estiu a Barcelona, no se ni com pot ser. Calor, calor i més calor, suposo. Normalment tothom en fuig, però jo he decidit quedar-m'hi. A contracor? una mica sí.

Llançament correcte

Houston informa que el llançament de la nau ha estat correcte, sense problemes, és a dir, satisfactori.

A partir d'avui, el rumb dependrà de l'atzar. El centre de comandament tanca les portes esperant que els grumets no vagin a la deriva. Una malaurada tempesta potser se'ns emportarà.

Qui sap

L'últim dia va arribar. Avui puc dir que s'ha esgotat el 100% de l'assignatura i quasi el 100% del trimestre. Ara només falten els exàmens. Ha estat dur, molt dur. Dies després però, com l'au fènix, reneixo de les meves cendres. Ara, suposo que no hagués estat possible si no hi hagués hagut una bona dosi de Mallorca aquests dies.

Al llindar del precipici

Ara mateix em sento així, ofegada en un got d'aigua.

No dormir gaire té els seus efectes paranoico-surrealistes.

Yonki de Tele

L'últim trimestre com a estudiant de la Pompeu Fabra es podria resumir amb una paraula, Tele. És increïble el número d'hores que m'ha absorbit aquesta assignatura, però ha valgut la pena. Ara, fins i tot em plantejo la possibilitat d'agafar les pràctiques en aquest mitjà. Fa tres mesos m'hagués sonat a xino.

La tele té un efecte hipnotitzador, tant per qui la veu, com per qui la fa. Fins fa poc, jo n'era una detractora aferrissada, com a espectadora no n'hi ha per menys. Vist des de la trinxera, les possibilitats del mitjà són realment infinites. La pràctica et dona les eines i t'enganxa.

Estic trista, però contenta. Ara comença la veritat. I no puc deixar de fer tele.

Polítics en campanya

Només queda el 15% de l'assignatura i la sensació és que ha passat volant. Finalment, l'última peça de la UPF News serà de política, iniciativa. En concret, aquesta tractarà sobre la campanya electoral d'aquest partit a les eleccions generals.

Resumint l'experiència, és ben bé que els polítics són polítics i sempre que poden t'intenten captivar amb el seu discurs engalipador, farsaire i entabanador, com a treballadors de la paraula que són. Això em va passar amb el candidat número 4 de la llista d'iniciativa, David Cid. Quasi em convenç!

Sort que vaig anar a votar ràpid i no vaig deixar que el seu discurs, llargament estudiat i absolutament utòpic, que tan m'agrada, s'introduís dins del meu cervell.

A part d'això, problemes per trobar cartells als carrers, un únic estand i per tant, poques imatges. El recurs del timbre de la seu, que pensava deixar mort dins del servidor, l'hem hagut de fer servir i tot. Mar, perdona per ser tan insuportable a vegades.

L'últim informatiu promet, a veure si realment surt com tot fa pensar.

De la fàbrica a la sala

El Magazín ja està fet i empaquetat. Segons m'han informat, només li queda ser bolcat i emès. Quines ganes. Encara no n'he fet la valoració, però crec que, havent llegit totes les valoracions dels companys, poc em queda a dir.

El magazín necessitava de tots a totes hores. Cadascú era una part indispensable de la cadena de muntatge. Lamentablement no tothom ha estat disposat a sacrificar el seu temps lliure per projectes interessants. A mi m'agradaria haver tingut temps lliure també per poder-lo sacrificar.

Una última cosa, tinc ganes de veure'l sencer i seguit. Suposo que farem el visionat al plató però m'imaginaré que estic en un còmode cinema d'amples butaques... en aquest lloc imaginari, suposo que només hi trobaré a faltar les crispetes.

Imaginant la tele

Des de fa un temps i fins i tot ara, sempre que m'imagino la tele del futur veig els murs pantalla que es descriuen al Farenheit 451, "la família". Els bombers que apareixen a l'historia futurista de Ray Bradbury no apaguen focs, cremen llibres; la lectura està prohibida, es creu que impedeix la felicitat de la persona. Però la televisió existeix i és interactiva, absorbent. Ho controla tot, la voluntat, vigila i adoctrina. Caram! actualment també, només li fa falta vigilar, però per això ja hi ha la policia, de moment.

La televisió si actualment controla o és controlada és...
... per la campanya política, els polítics en tenen el comandament.

Els polítics tenen clar el què és important. Només s'ha de veure l'actitud dels aspirants respecte al mitjà per excel·lència. Un exemple, José Luís Rodriguez Zapatero diu preferir fer campana a un parell de mítings per preparar-se el pròxim debat televisiu, es veu que és important.

Espero que arribi el dia en que es deixi de creure que de l'aparell en surten exclusivament veritats. Espero anar un dia pel carrer i sentir, "Tele va!!" i que de sobte un aparell s'esclafi contra el paviment al meu pas. Però crec que passarà tot el contrari, la televisions domèstiques cada cop seran més grosses. I mentrestant, els polítics seguiran escopint verí pels micròfons perquè és la seva feina, bé, treballen per nosaltres, bé, pel partit.

Una ficció molt real.

PD: La campanya acaba de començar i ja s'està fent llarga. Tantes paraules... llàstima que totes són buides.

Maga Ziiiiin, gravant

Si em disfresso no em fa res estar davant d'una càmera i xerrar, fer teatre de fet. Que curiós.

Aquests dies la vida al plató ha estat divertida. Muntar decorats, veure les peces que han creat el companys... Boníssima la Montse fent de Madame Rougie. L'entrevista a la dona invisible tampoc no té pèrdua. La família de "Nuevos Barrios" també ha tingut molta gràcia encara que va ser una feina feixuga estar al so amb cinc persones parlant a l'hora. Sort que estic un xic sorda, però tot i així, el silenci el vaig trobar a faltar. D'altra banda no em desagrada estar a la taula de so, encara que no sàpiga per a què serveixen la major part de rodetes i botons.


Els remeis del rebost, la meva peça, no m'ha acabat de convencer. Tot i buscar les cures, fer un parell de trucades tècniques a la "iaia" i el fet que aquest sempre ha estat un personatge televisiu, que juntament amb l'Arguiñano, sempre m'ha agradat; podria haver estat molt millor. Encara no m'he vist però no penso que sigui un gran moment visionar-me quan editi la peça. Potser hauria d'haver optat per un altre format de peça però en aquests moment la meva inventiva està sota zero.



Els horaris és el que està costant més de seguir en el magazín. Els dos dies de gravació s'han descontrolat les hores de les peces i ja es veurà que tal ho arregla l'equip d'edició, segur que sortirà bé, ara, no tothom hi posa de la seva part.
Estic en desacord amb el sistema d'exempcions de feina o d'autoexclusió de la feina comunitària que s'ha vist durant la gravació del magazín. Es veu que és una cosa força normal perquè "no cobrem" però, mirar que la peça estigui impecable i deixar que d'altres no la puguin fer és lleig. A mi no deixa de sorprendre'm aquesta actitud. És evident que mentre s'ajuda un no pot fer la feina pròpia i per tant, s'ha d'editar fora d'hores de classe...

Busca-les!

PD: Les fotografies les he tret del bloc de'n Josep Lluís, el plató en imatges. No m'he pogut resistir a agafar-me aquesta llibertat. Espero que em disculpis.

Postdata

Me n'he oblidat. La son no perdona quan s'escriu mig adormit.

Encara tinc por a la càmera. M'he n'adono cada cop que hi sóc davant. Avui, a la corresponsal des de París li tremolava el micro a cada intervenció. És un problema. Una barreja traïdora de nervis i respecte em fa pensar que segueixo sense sentir-me a gust davant d'aquesta màquina.

Lenta.

Ràpid, ràpid, que no arribes

Arribar tard sempre té els seus desavantatges. En el meu cas, no em vaig "enterar" massa bé de l'estructura del magazine. De fet vaig tenir la impressió que es volia jugar al tradicional joc de l'assassí. Per aquesta raó no acabava de veure com s'ho muntaria l'escollit per aclucar l'ullet discretament entre la diversitat de peces proposades.
L'altre opció que se me va passar pel cap va ser la imitació d'una pel·licula que es deia Killer clowns, tot un clàssic i un trauma infantil per mi. Des de llavors no soporto els pallassos. Un exemple de com es matarien els col·laboradors l'he trobada a la xarxa.

Però sort que al final l'assassí és la grip aviària.

És tot un misteri aquesta malaltia i més quan el dia ha estat molt llarg i al teu cantó a l'avió, una hora abans, s'ha assegut algú que t'ensenyava a respirar, perquè em deia que no era prou Zen. El retard de l'avió no va millorar tampoc la meva respiració, lamentablement, raté. El que si que va augmentar va ser la meva mala llet. Coses que passen.

Aquest cap de setmana m'han donat molt informes, molt i molts. No puc dir que siguin tots bons. Començo:
-Blomberg televisió és americana.
-El control d'accés no es fa via retina però s'hi acosta.
- Si no portes el badge et posen un rètol que indica que te l'has oblidat i finalment.
- Els videos s'editen amb un minut. Això deu ser per què és una tele econòmica. Jo ho vaig entendre gràcies al programa, també televisiu, de Constantino Romero, El tiempo es oro. Més d'un minut costa diners vaja.

Balanç del dia: he perdut el 2% de l'assignatura gràcies a la boira. M'han intentat introduir al Taixí i es cometrà un assassinat. Com? L'equip del Magazine se n'encarrega.

En busca de la modernitat

Avui ha estat un dia feliç però també un dia trist. He arribat a la facultat contenta perquè creia que ja vivia al segle XXI, però després de veure què hi ha per la xarxa m'he acabat convencent que encara estic al XX.

La raó principal que em feia pensar que de cop havia canviat de segle és perquè a casa arriba la sexta! quina novetat? doncs si. També ho creia perquè s'ha deixat de veure bé tele cinco. La tele, una màquina, ha adoptat intel·ligència pròpia i ha decidit autocensura-se?. Si fos veritat seria tot un avenç per la humanitat, ja que nosaltres no som en capaços.

La meva suposada modernitat però apareix a la foto. L'antena de la tele, per fi. És un mètode McGuiver i ja es veurà quan dura, però de moment funciona. Espero que fins l'apagada analògica. Després, tornaré a no tenir tele.

Bromes a part, el dia d'avui ha estat molt constructiu sobretot per corroborar lo malament que es parla, lo important que és i lo poc que ens hi fixem.

Maleïda escaleta (Bis)

L'autèntic titular del dia el va donar en Marcos: Des-coordinació. I si, va ser ben bé això. Però no vull ser pessimista ja que n'he extret forces coses positives per prendre'n nota. La primera és que la nova careta pel trànsit deuria ser fantàstica perquè ningú en va dir res.
La resta ja es va dir. En destaco quatre coses com que els temps de les peces s'han d'apuntar bé, un segon negre després del compte enrere i que als àvids se'ls creuen els cables. La més important però és el silenci. Despreciat quan es té, anyorat quan et falta. Personalment la fressa em molesta bastant, em carrega el cap. Ara, també s'ha de dir que si jo la produeixo, no me n'adono. Dilluns però el silenci estava al carib de vacances.

Apunt important: Sort que s'havia gravat tot dijous. Diuen que la feina feta no té destorb. Sona a frase convergent, però només és una frase feta. Pragmàtica.

Maleïda escaleta

El tercer informatiu ja està en marxa.

El taller d'avui ha estat difícil, per no dir, gairebé impossible. Tinc diverses raons per pensar-ho. La primera de totes és prendre decisions. Difícil. Les connexions, on posar el trànsit, escaleta, des d'on fer les connexions, que tot tingui relació, .... Una hora reunits i no n'hem acabat de treure l'aigua clara. Sort que només erem quatre. He acabat amb el cap com un bombo. El recurs fàcil de la tarda: però si tu ets l'editora.

L'altre qüestió, és normal que ballin tant els temes? no saber ben bé què seran les peces, ni com s'enfocaran, una confiança cega amb els companys per tenir-ho tot sota control. Ara, el més complicat ha estat prendre decisions, que encara estan per prendre.

Les il·lusions òptiques sempre han sigut la meva debilitat.
Crec que aquest dibuix defineix bastant el dia: l'escala sense fi, l'escaleta impossible que encara està mig a l'aigüera. I seguim endavant.

I tu que tries?

Em resisteixo a creure que la tele sigui l'opció i la sortida més ferma dels estudis de periodisme. M'hi resisteixo sobretot perquè la formació que s'ofereix és escassa. També sempre me l'he mirada amb recança i respecte. Ara, si s'ha de fer cas de les dues últimes xerrades, sobretot de la visita de'n Jaume Masdeu, a més de la televisió, la sortida és l'empresa.

Un periodista o un empresari? Benvinguda la paradoxa, amb tots els codis deontològics a la mà, no crec que les dues coses, juntes, siguin massa compàtibles amb l'objectivitat.

Els tres de Manacor

Per fi, ja podeu veure el vídeo més esperat del taller de tele. En exclusiva, a Tele Pompeu, el cas dels tres de Manacor.

L'informatiu des del visor de la càmera

I per fi, el primer informatiu, bé, el segon, tot i que jo el vaig viure com si realment fos el primer, perquè realment ho era, per mi.
Les crítiques entre companys hi van ser, les autocrítiques, no tant. La Sònia va obrir la veda, ben fet. Els altres comentaris van ser més o menys encertats, però sense aquest primer atac frontal al producte, no se n'hagués tret tant de suc.
La impressió que en vaig extreure va ser de sorpresa. Tothom parlava tan tècnicament que semblava que enlloc d'un informatiu ja n'haguessin fet com a mínim tres. Deu ser que vinc de Mart i l'aterratge forçós no va ser del tot aconseguit. Segurament és aquest informatiu que duien d'avantatge els companys el que els feia dir les coses pel seu nom. Tant és. El fet és que ni m'imaginava que un VTR és el que posa les cintes i ara ja ho sé.

Cada dia s'aprèn una cosa nova i és ben cert. La veritat és que, quan deixes de tenir interès per aprendre, la vida deu perdre al·licient. La monotonia és un virus del qual n'hauria existir la vacuna.

Pel que fa l'informatiu, des de darrere la càmera número dos, és va veure tot molt bé. En Jordi, moreníssim, va estar molt correcte. Fins i tot quan una notícia d'última hora semblava que havia de fer-ho trontollar tot, ell va ser tan natural. Per l'auricular sentia les iaies que deien, oh que macos estan i era veritat. I els VTR feien la seva feina com els altres i l'informatiu va anar endavant, amb algun entrebanc, però endavant.

La coordinació és fonamental. Realment sense ella no es podria haver fet l'informatiu.

Amunt i avall

La tarda de dijous va ser llarguíssima, però profitosa. Menys mal, tantes i tantes hores tirades a les escombraries, crec que no ho hagués pogut suportar.

Per començar la tarda, anunci sorpresa: les cabines estan ocupades pels de primer. No m'ho puc creure, ni fet exprés. Aquest va ser l'inici d'una dura tarda. Minuts després, mentre baixàvem cap el soterrani, esperàvem l'inevitable enfrontament. La peça s'havia de fer hi hagués o no cabines, la tarda es presentava poc tranquil·la. Bé, ja improvisarem. Mentre ens armàvem psicològicament, em tranquil·litzava anar seguida d'una cavalleria farta de la pompeu i les seves mogudes, però ens havien avisat: està tot ple. Però no va ser així. A algun dimoni se li deuria trencar la cua en aquell moment perquè, en Joan i a mi, misteriosament, ens esperava una cabina buida. La vam aconseguir sense disputa, cosa rara, una cabina d'àvid de veritat.

Durant la tarda es va mig muntar la peça, sense gaire alegria, amb pauses, anades i vingudes per anar a gravar la meteorologia, els típics problemes tècnics, busca algú que t'ajudi i amb molta gent pul·lulant però, vam mig acabar-la. Mentre anava amunt i avall imaginava l'existència d'un túnel al soterrani. Si, que connecti les cabines d'àvid i el plató. No seria mala idea.

I és que la tarda de dijous va ser un merder i un caos. Semblava com si la casa de les 12 proves de l'Astèrix s'hagués traslladat a la universitat. Finalment i sense acabar la peça, visita a Btv. Apa, espavila't a trobar una estona per acabar-la.

Un cop a Btv, s'ha de dir que alguns ens va costar més que d'altres arribar-hi, la visita va ser constructiva. Veure les instal·lacions, les redaccions i com s'hi treballa, et fa entendre millor com és la bèstia i com funciona. Aquest tipus de coneixement mai fa nosa. Tot i així, després de tantes hores donant voltes i sense berenar, els budells ja es queixaven. Era molt tard quan es va acabar, quarts d'onze de la nit.

La fauna viu al soterrani

Contràriament al que ens havíem imaginat, l’infern no era Sants. Aquest es troba més a prop del que ens imaginàvem, de fet ja en coneixíem la seva existència.

En aquest indret, sota terra, és allà on havíem d’editar el tema del dia. El soterrani de la facultat es podria igualar al Tàrtar, la part més profunda de l’inframón, allà on hi viuen els ciclops i tota mena de personatges misteriosos. També hi érem tots nosaltres, disposats a bolcar unes imatges al sistema.

La impotència ens va envair només entrar. La meva conclusió va ser: agafa-t’ho amb calma. L’ajuda rebuda va ser la nostra mateixa. L’aventura, àvida, va començar amb la captura i va acabar fent quadrar les imatges però els entrebancs es van succeir. El ciclop principal, conegut per mal humor, era l’escull a superar per solucionar els problemes. Aquest, si no endevines la forma de tractar-lo s’enfada i no t’ajuda. Tot i així, la mà esquerra de’n Marcos el va captivar i es va tornar dòcil. Un simples estudiants tenint problemes absurds, que estrany que siguin estudiants oi?

Viure al soterrani i pujar a la superfície a vegades, impedeix veure el món i tota la seva diversitat. N’hi ha de lents i de ràpids, nosaltres en proves, som dels primers.

Els guardians de Sants

Sembla ser que RENFE sempre és tema del dia, del més i de l'any. La companyia ferroviària és una màquina de producció de noticies i problemes. Al voltant seu, sempre hi apareix una aura negra i fosca, com si de l'Hades es tractés.

Diu la tradició grega que les portes de l'infern estaven guardades per un gos de tres caps i cua de serp anomenat Cerver. Si busquem un paral·lel actual a la funció d'aquest gos mitològic, ens trobem que ha patit certa metamorfosi, i ara, són els guàrdies de seguretat de Sants i les atencions al client d'Adif els qui l'ocupen. Tots, al igual que Cerver, posseeixen una intel·ligència qüestionable però segueixen les mateixes ordres, ben clares: impedir l'entrada als vius i no deixar sortir els morts. El diàleg amb les forces antinaturals es va fer impossible i per tant, no es va arribar a cap pacte. La càmera imposa i intimida, i a Sants ningú va voler parlar ni que s'hi gravés res. No vàrem poder convertir-nos ni en un Hèrcules, ni un Orfeu, no ens varen deixar. Els límits de la estació van ser les barreres infranquejables d'aquest regne infernal, allà on ens vàrem quedar, allà on només varem poder gravar.

És evident que amb poc temps no es poden aconseguir les declaracions de Persèfone o del mateix Hades, però el barquer Caront ja servia. Però no va ser possible. La tenebra imposada al voltant de la qüestió ferroviària ens va fer perdre la llum del dia, i amb aquesta, les possibilitats d'obtenir més imatges.

Sort que els polítics municipals sempre estan disposats a fer declaracions, sobretot si formen part de l'oposició.

Un, dos, tres, provant

El primer contacte no va ser tan fàcil com encendre el botó de la tele. Nervis, inseguretat, he de mirar la càmera mentre parlo, somriure, pensar i controlar la dislèxia perquè, sinó, ja no s'hi entendrà res.
Un per un vàrem anar passant davant de la càmera. Se'ns va donar un minut de glòria per mostrar la nostra poca coordinació televisiva. Per omplir aquest minut en un primer moment vaig pensar explicar l'atrafegat primer dia de les rebaixes, la de coses que se'n poden explicar, un minut es queda curt!. Finalment, la història de la desastrosa arribada dels reis mags a Roses va tenir el privilegi de ser l'enregistrada.
Massa poc temps per acostumar-te als focus, massa temps sòl davant la càmera, el desconcert barrejat amb nervis va ser com un còctel molotov durant aquest primer tast.
Sort que el minut va passar ràpid.

Estrena de la programació

L'emissió en proves comença en aquest moment.

Tres,

dos,

un,

Avui comença la carta d'ajust, el bloc del taller de tv. En aquest bloc s'hi explicaran les aventures i desventures que, durant els tres mesos que dura l'assignatura, em puguin succeir a l'hora d'aprendre el funcionament d'aquest mitjà. La programació serà variada, més que la de la desapareguda carta d'ajust, segur.