L'últim trimestre com a estudiant de la Pompeu Fabra es podria resumir amb una paraula, Tele. És increïble el número d'hores que m'ha absorbit aquesta assignatura, però ha valgut la pena. Ara, fins i tot em plantejo la possibilitat d'agafar les pràctiques en aquest mitjà. Fa tres mesos m'hagués sonat a xino.
La tele té un efecte hipnotitzador, tant per qui la veu, com per qui la fa. Fins fa poc, jo n'era una detractora aferrissada, com a espectadora no n'hi ha per menys. Vist des de la trinxera, les possibilitats del mitjà són realment infinites. La pràctica et dona les eines i t'enganxa.
Estic trista, però contenta. Ara comença la veritat. I no puc deixar de fer tele.
2 comentaris:
Coincideixo totalment amb tu. Per mi, la millor assignatura de la carrera.
Ull viu...
http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADndrome_d'Estocolm
Publica un comentari a l'entrada