Imaginant la tele

Des de fa un temps i fins i tot ara, sempre que m'imagino la tele del futur veig els murs pantalla que es descriuen al Farenheit 451, "la família". Els bombers que apareixen a l'historia futurista de Ray Bradbury no apaguen focs, cremen llibres; la lectura està prohibida, es creu que impedeix la felicitat de la persona. Però la televisió existeix i és interactiva, absorbent. Ho controla tot, la voluntat, vigila i adoctrina. Caram! actualment també, només li fa falta vigilar, però per això ja hi ha la policia, de moment.

La televisió si actualment controla o és controlada és...
... per la campanya política, els polítics en tenen el comandament.

Els polítics tenen clar el què és important. Només s'ha de veure l'actitud dels aspirants respecte al mitjà per excel·lència. Un exemple, José Luís Rodriguez Zapatero diu preferir fer campana a un parell de mítings per preparar-se el pròxim debat televisiu, es veu que és important.

Espero que arribi el dia en que es deixi de creure que de l'aparell en surten exclusivament veritats. Espero anar un dia pel carrer i sentir, "Tele va!!" i que de sobte un aparell s'esclafi contra el paviment al meu pas. Però crec que passarà tot el contrari, la televisions domèstiques cada cop seran més grosses. I mentrestant, els polítics seguiran escopint verí pels micròfons perquè és la seva feina, bé, treballen per nosaltres, bé, pel partit.

Una ficció molt real.

PD: La campanya acaba de començar i ja s'està fent llarga. Tantes paraules... llàstima que totes són buides.

Maga Ziiiiin, gravant

Si em disfresso no em fa res estar davant d'una càmera i xerrar, fer teatre de fet. Que curiós.

Aquests dies la vida al plató ha estat divertida. Muntar decorats, veure les peces que han creat el companys... Boníssima la Montse fent de Madame Rougie. L'entrevista a la dona invisible tampoc no té pèrdua. La família de "Nuevos Barrios" també ha tingut molta gràcia encara que va ser una feina feixuga estar al so amb cinc persones parlant a l'hora. Sort que estic un xic sorda, però tot i així, el silenci el vaig trobar a faltar. D'altra banda no em desagrada estar a la taula de so, encara que no sàpiga per a què serveixen la major part de rodetes i botons.


Els remeis del rebost, la meva peça, no m'ha acabat de convencer. Tot i buscar les cures, fer un parell de trucades tècniques a la "iaia" i el fet que aquest sempre ha estat un personatge televisiu, que juntament amb l'Arguiñano, sempre m'ha agradat; podria haver estat molt millor. Encara no m'he vist però no penso que sigui un gran moment visionar-me quan editi la peça. Potser hauria d'haver optat per un altre format de peça però en aquests moment la meva inventiva està sota zero.



Els horaris és el que està costant més de seguir en el magazín. Els dos dies de gravació s'han descontrolat les hores de les peces i ja es veurà que tal ho arregla l'equip d'edició, segur que sortirà bé, ara, no tothom hi posa de la seva part.
Estic en desacord amb el sistema d'exempcions de feina o d'autoexclusió de la feina comunitària que s'ha vist durant la gravació del magazín. Es veu que és una cosa força normal perquè "no cobrem" però, mirar que la peça estigui impecable i deixar que d'altres no la puguin fer és lleig. A mi no deixa de sorprendre'm aquesta actitud. És evident que mentre s'ajuda un no pot fer la feina pròpia i per tant, s'ha d'editar fora d'hores de classe...

Busca-les!

PD: Les fotografies les he tret del bloc de'n Josep Lluís, el plató en imatges. No m'he pogut resistir a agafar-me aquesta llibertat. Espero que em disculpis.

Postdata

Me n'he oblidat. La son no perdona quan s'escriu mig adormit.

Encara tinc por a la càmera. M'he n'adono cada cop que hi sóc davant. Avui, a la corresponsal des de París li tremolava el micro a cada intervenció. És un problema. Una barreja traïdora de nervis i respecte em fa pensar que segueixo sense sentir-me a gust davant d'aquesta màquina.

Lenta.

Ràpid, ràpid, que no arribes

Arribar tard sempre té els seus desavantatges. En el meu cas, no em vaig "enterar" massa bé de l'estructura del magazine. De fet vaig tenir la impressió que es volia jugar al tradicional joc de l'assassí. Per aquesta raó no acabava de veure com s'ho muntaria l'escollit per aclucar l'ullet discretament entre la diversitat de peces proposades.
L'altre opció que se me va passar pel cap va ser la imitació d'una pel·licula que es deia Killer clowns, tot un clàssic i un trauma infantil per mi. Des de llavors no soporto els pallassos. Un exemple de com es matarien els col·laboradors l'he trobada a la xarxa.

Però sort que al final l'assassí és la grip aviària.

És tot un misteri aquesta malaltia i més quan el dia ha estat molt llarg i al teu cantó a l'avió, una hora abans, s'ha assegut algú que t'ensenyava a respirar, perquè em deia que no era prou Zen. El retard de l'avió no va millorar tampoc la meva respiració, lamentablement, raté. El que si que va augmentar va ser la meva mala llet. Coses que passen.

Aquest cap de setmana m'han donat molt informes, molt i molts. No puc dir que siguin tots bons. Començo:
-Blomberg televisió és americana.
-El control d'accés no es fa via retina però s'hi acosta.
- Si no portes el badge et posen un rètol que indica que te l'has oblidat i finalment.
- Els videos s'editen amb un minut. Això deu ser per què és una tele econòmica. Jo ho vaig entendre gràcies al programa, també televisiu, de Constantino Romero, El tiempo es oro. Més d'un minut costa diners vaja.

Balanç del dia: he perdut el 2% de l'assignatura gràcies a la boira. M'han intentat introduir al Taixí i es cometrà un assassinat. Com? L'equip del Magazine se n'encarrega.

En busca de la modernitat

Avui ha estat un dia feliç però també un dia trist. He arribat a la facultat contenta perquè creia que ja vivia al segle XXI, però després de veure què hi ha per la xarxa m'he acabat convencent que encara estic al XX.

La raó principal que em feia pensar que de cop havia canviat de segle és perquè a casa arriba la sexta! quina novetat? doncs si. També ho creia perquè s'ha deixat de veure bé tele cinco. La tele, una màquina, ha adoptat intel·ligència pròpia i ha decidit autocensura-se?. Si fos veritat seria tot un avenç per la humanitat, ja que nosaltres no som en capaços.

La meva suposada modernitat però apareix a la foto. L'antena de la tele, per fi. És un mètode McGuiver i ja es veurà quan dura, però de moment funciona. Espero que fins l'apagada analògica. Després, tornaré a no tenir tele.

Bromes a part, el dia d'avui ha estat molt constructiu sobretot per corroborar lo malament que es parla, lo important que és i lo poc que ens hi fixem.

Maleïda escaleta (Bis)

L'autèntic titular del dia el va donar en Marcos: Des-coordinació. I si, va ser ben bé això. Però no vull ser pessimista ja que n'he extret forces coses positives per prendre'n nota. La primera és que la nova careta pel trànsit deuria ser fantàstica perquè ningú en va dir res.
La resta ja es va dir. En destaco quatre coses com que els temps de les peces s'han d'apuntar bé, un segon negre després del compte enrere i que als àvids se'ls creuen els cables. La més important però és el silenci. Despreciat quan es té, anyorat quan et falta. Personalment la fressa em molesta bastant, em carrega el cap. Ara, també s'ha de dir que si jo la produeixo, no me n'adono. Dilluns però el silenci estava al carib de vacances.

Apunt important: Sort que s'havia gravat tot dijous. Diuen que la feina feta no té destorb. Sona a frase convergent, però només és una frase feta. Pragmàtica.

Maleïda escaleta

El tercer informatiu ja està en marxa.

El taller d'avui ha estat difícil, per no dir, gairebé impossible. Tinc diverses raons per pensar-ho. La primera de totes és prendre decisions. Difícil. Les connexions, on posar el trànsit, escaleta, des d'on fer les connexions, que tot tingui relació, .... Una hora reunits i no n'hem acabat de treure l'aigua clara. Sort que només erem quatre. He acabat amb el cap com un bombo. El recurs fàcil de la tarda: però si tu ets l'editora.

L'altre qüestió, és normal que ballin tant els temes? no saber ben bé què seran les peces, ni com s'enfocaran, una confiança cega amb els companys per tenir-ho tot sota control. Ara, el més complicat ha estat prendre decisions, que encara estan per prendre.

Les il·lusions òptiques sempre han sigut la meva debilitat.
Crec que aquest dibuix defineix bastant el dia: l'escala sense fi, l'escaleta impossible que encara està mig a l'aigüera. I seguim endavant.

I tu que tries?

Em resisteixo a creure que la tele sigui l'opció i la sortida més ferma dels estudis de periodisme. M'hi resisteixo sobretot perquè la formació que s'ofereix és escassa. També sempre me l'he mirada amb recança i respecte. Ara, si s'ha de fer cas de les dues últimes xerrades, sobretot de la visita de'n Jaume Masdeu, a més de la televisió, la sortida és l'empresa.

Un periodista o un empresari? Benvinguda la paradoxa, amb tots els codis deontològics a la mà, no crec que les dues coses, juntes, siguin massa compàtibles amb l'objectivitat.

Els tres de Manacor

Per fi, ja podeu veure el vídeo més esperat del taller de tele. En exclusiva, a Tele Pompeu, el cas dels tres de Manacor.