L'informatiu des del visor de la càmera

I per fi, el primer informatiu, bé, el segon, tot i que jo el vaig viure com si realment fos el primer, perquè realment ho era, per mi.
Les crítiques entre companys hi van ser, les autocrítiques, no tant. La Sònia va obrir la veda, ben fet. Els altres comentaris van ser més o menys encertats, però sense aquest primer atac frontal al producte, no se n'hagués tret tant de suc.
La impressió que en vaig extreure va ser de sorpresa. Tothom parlava tan tècnicament que semblava que enlloc d'un informatiu ja n'haguessin fet com a mínim tres. Deu ser que vinc de Mart i l'aterratge forçós no va ser del tot aconseguit. Segurament és aquest informatiu que duien d'avantatge els companys el que els feia dir les coses pel seu nom. Tant és. El fet és que ni m'imaginava que un VTR és el que posa les cintes i ara ja ho sé.

Cada dia s'aprèn una cosa nova i és ben cert. La veritat és que, quan deixes de tenir interès per aprendre, la vida deu perdre al·licient. La monotonia és un virus del qual n'hauria existir la vacuna.

Pel que fa l'informatiu, des de darrere la càmera número dos, és va veure tot molt bé. En Jordi, moreníssim, va estar molt correcte. Fins i tot quan una notícia d'última hora semblava que havia de fer-ho trontollar tot, ell va ser tan natural. Per l'auricular sentia les iaies que deien, oh que macos estan i era veritat. I els VTR feien la seva feina com els altres i l'informatiu va anar endavant, amb algun entrebanc, però endavant.

La coordinació és fonamental. Realment sense ella no es podria haver fet l'informatiu.

Amunt i avall

La tarda de dijous va ser llarguíssima, però profitosa. Menys mal, tantes i tantes hores tirades a les escombraries, crec que no ho hagués pogut suportar.

Per començar la tarda, anunci sorpresa: les cabines estan ocupades pels de primer. No m'ho puc creure, ni fet exprés. Aquest va ser l'inici d'una dura tarda. Minuts després, mentre baixàvem cap el soterrani, esperàvem l'inevitable enfrontament. La peça s'havia de fer hi hagués o no cabines, la tarda es presentava poc tranquil·la. Bé, ja improvisarem. Mentre ens armàvem psicològicament, em tranquil·litzava anar seguida d'una cavalleria farta de la pompeu i les seves mogudes, però ens havien avisat: està tot ple. Però no va ser així. A algun dimoni se li deuria trencar la cua en aquell moment perquè, en Joan i a mi, misteriosament, ens esperava una cabina buida. La vam aconseguir sense disputa, cosa rara, una cabina d'àvid de veritat.

Durant la tarda es va mig muntar la peça, sense gaire alegria, amb pauses, anades i vingudes per anar a gravar la meteorologia, els típics problemes tècnics, busca algú que t'ajudi i amb molta gent pul·lulant però, vam mig acabar-la. Mentre anava amunt i avall imaginava l'existència d'un túnel al soterrani. Si, que connecti les cabines d'àvid i el plató. No seria mala idea.

I és que la tarda de dijous va ser un merder i un caos. Semblava com si la casa de les 12 proves de l'Astèrix s'hagués traslladat a la universitat. Finalment i sense acabar la peça, visita a Btv. Apa, espavila't a trobar una estona per acabar-la.

Un cop a Btv, s'ha de dir que alguns ens va costar més que d'altres arribar-hi, la visita va ser constructiva. Veure les instal·lacions, les redaccions i com s'hi treballa, et fa entendre millor com és la bèstia i com funciona. Aquest tipus de coneixement mai fa nosa. Tot i així, després de tantes hores donant voltes i sense berenar, els budells ja es queixaven. Era molt tard quan es va acabar, quarts d'onze de la nit.

La fauna viu al soterrani

Contràriament al que ens havíem imaginat, l’infern no era Sants. Aquest es troba més a prop del que ens imaginàvem, de fet ja en coneixíem la seva existència.

En aquest indret, sota terra, és allà on havíem d’editar el tema del dia. El soterrani de la facultat es podria igualar al Tàrtar, la part més profunda de l’inframón, allà on hi viuen els ciclops i tota mena de personatges misteriosos. També hi érem tots nosaltres, disposats a bolcar unes imatges al sistema.

La impotència ens va envair només entrar. La meva conclusió va ser: agafa-t’ho amb calma. L’ajuda rebuda va ser la nostra mateixa. L’aventura, àvida, va començar amb la captura i va acabar fent quadrar les imatges però els entrebancs es van succeir. El ciclop principal, conegut per mal humor, era l’escull a superar per solucionar els problemes. Aquest, si no endevines la forma de tractar-lo s’enfada i no t’ajuda. Tot i així, la mà esquerra de’n Marcos el va captivar i es va tornar dòcil. Un simples estudiants tenint problemes absurds, que estrany que siguin estudiants oi?

Viure al soterrani i pujar a la superfície a vegades, impedeix veure el món i tota la seva diversitat. N’hi ha de lents i de ràpids, nosaltres en proves, som dels primers.

Els guardians de Sants

Sembla ser que RENFE sempre és tema del dia, del més i de l'any. La companyia ferroviària és una màquina de producció de noticies i problemes. Al voltant seu, sempre hi apareix una aura negra i fosca, com si de l'Hades es tractés.

Diu la tradició grega que les portes de l'infern estaven guardades per un gos de tres caps i cua de serp anomenat Cerver. Si busquem un paral·lel actual a la funció d'aquest gos mitològic, ens trobem que ha patit certa metamorfosi, i ara, són els guàrdies de seguretat de Sants i les atencions al client d'Adif els qui l'ocupen. Tots, al igual que Cerver, posseeixen una intel·ligència qüestionable però segueixen les mateixes ordres, ben clares: impedir l'entrada als vius i no deixar sortir els morts. El diàleg amb les forces antinaturals es va fer impossible i per tant, no es va arribar a cap pacte. La càmera imposa i intimida, i a Sants ningú va voler parlar ni que s'hi gravés res. No vàrem poder convertir-nos ni en un Hèrcules, ni un Orfeu, no ens varen deixar. Els límits de la estació van ser les barreres infranquejables d'aquest regne infernal, allà on ens vàrem quedar, allà on només varem poder gravar.

És evident que amb poc temps no es poden aconseguir les declaracions de Persèfone o del mateix Hades, però el barquer Caront ja servia. Però no va ser possible. La tenebra imposada al voltant de la qüestió ferroviària ens va fer perdre la llum del dia, i amb aquesta, les possibilitats d'obtenir més imatges.

Sort que els polítics municipals sempre estan disposats a fer declaracions, sobretot si formen part de l'oposició.

Un, dos, tres, provant

El primer contacte no va ser tan fàcil com encendre el botó de la tele. Nervis, inseguretat, he de mirar la càmera mentre parlo, somriure, pensar i controlar la dislèxia perquè, sinó, ja no s'hi entendrà res.
Un per un vàrem anar passant davant de la càmera. Se'ns va donar un minut de glòria per mostrar la nostra poca coordinació televisiva. Per omplir aquest minut en un primer moment vaig pensar explicar l'atrafegat primer dia de les rebaixes, la de coses que se'n poden explicar, un minut es queda curt!. Finalment, la història de la desastrosa arribada dels reis mags a Roses va tenir el privilegi de ser l'enregistrada.
Massa poc temps per acostumar-te als focus, massa temps sòl davant la càmera, el desconcert barrejat amb nervis va ser com un còctel molotov durant aquest primer tast.
Sort que el minut va passar ràpid.

Estrena de la programació

L'emissió en proves comença en aquest moment.

Tres,

dos,

un,

Avui comença la carta d'ajust, el bloc del taller de tv. En aquest bloc s'hi explicaran les aventures i desventures que, durant els tres mesos que dura l'assignatura, em puguin succeir a l'hora d'aprendre el funcionament d'aquest mitjà. La programació serà variada, més que la de la desapareguda carta d'ajust, segur.