Houston informa que el llançament de la nau ha estat correcte, sense problemes, és a dir, satisfactori.
A partir d'avui, el rumb dependrà de l'atzar. El centre de comandament tanca les portes esperant que els grumets no vagin a la deriva. Una malaurada tempesta potser se'ns emportarà.
Qui sap
L'últim dia va arribar. Avui puc dir que s'ha esgotat el 100% de l'assignatura i quasi el 100% del trimestre. Ara només falten els exàmens. Ha estat dur, molt dur. Dies després però, com l'au fènix, reneixo de les meves cendres. Ara, suposo que no hagués estat possible si no hi hagués hagut una bona dosi de Mallorca aquests dies.
L'últim trimestre com a estudiant de la Pompeu Fabra es podria resumir amb una paraula, Tele. És increïble el número d'hores que m'ha absorbit aquesta assignatura, però ha valgut la pena. Ara, fins i tot em plantejo la possibilitat d'agafar les pràctiques en aquest mitjà. Fa tres mesos m'hagués sonat a xino.
La tele té un efecte hipnotitzador, tant per qui la veu, com per qui la fa. Fins fa poc, jo n'era una detractora aferrissada, com a espectadora no n'hi ha per menys. Vist des de la trinxera, les possibilitats del mitjà són realment infinites. La pràctica et dona les eines i t'enganxa.
Estic trista, però contenta. Ara comença la veritat. I no puc deixar de fer tele.
Només queda el 15% de l'assignatura i la sensació és que ha passat volant. Finalment, l'última peça de la UPF News serà de política, iniciativa. En concret, aquesta tractarà sobre la campanya electoral d'aquest partit a les eleccions generals.
Resumint l'experiència, és ben bé que els polítics són polítics i sempre que poden t'intenten captivar amb el seu discurs engalipador, farsaire i entabanador, com a treballadors de la paraula que són. Això em va passar amb el candidat número 4 de la llista d'iniciativa, David Cid. Quasi em convenç!
Sort que vaig anar a votar ràpid i no vaig deixar que el seu discurs, llargament estudiat i absolutament utòpic, que tan m'agrada, s'introduís dins del meu cervell.
A part d'això, problemes per trobar cartells als carrers, un únic estand i per tant, poques imatges. El recurs del timbre de la seu, que pensava deixar mort dins del servidor, l'hem hagut de fer servir i tot. Mar, perdona per ser tan insuportable a vegades.
L'últim informatiu promet, a veure si realment surt com tot fa pensar.
El Magazín ja està fet i empaquetat. Segons m'han informat, només li queda ser bolcat i emès. Quines ganes. Encara no n'he fet la valoració, però crec que, havent llegit totes les valoracions dels companys, poc em queda a dir.
El magazín necessitava de tots a totes hores. Cadascú era una part indispensable de la cadena de muntatge. Lamentablement no tothom ha estat disposat a sacrificar el seu temps lliure per projectes interessants. A mi m'agradaria haver tingut temps lliure també per poder-lo sacrificar.
Una última cosa, tinc ganes de veure'l sencer i seguit. Suposo que farem el visionat al plató però m'imaginaré que estic en un còmode cinema d'amples butaques... en aquest lloc imaginari, suposo que només hi trobaré a faltar les crispetes.
Des de fa un temps i fins i tot ara, sempre que m'imagino la tele del futur veig els murs pantalla que es descriuen al Farenheit 451, "la família". Els bombers que apareixen a l'historia futurista de Ray Bradbury no apaguen focs, cremen llibres; la lectura està prohibida, es creu que impedeix la felicitat de la persona. Però la televisió existeix i és interactiva, absorbent. Ho controla tot, la voluntat, vigila i adoctrina. Caram! actualment també, només li fa falta vigilar, però per això ja hi ha la policia, de moment.
La televisió si actualment controla o és controlada és... ... per la campanya política, els polítics en tenen el comandament.
Els polítics tenen clar el què és important. Només s'ha de veure l'actitud dels aspirants respecte al mitjà per excel·lència. Un exemple, José Luís Rodriguez Zapatero diu preferir fer campana a un parell de mítings per preparar-se el pròxim debat televisiu, es veu que és important.
Espero que arribi el dia en que es deixi de creure que de l'aparell en surten exclusivament veritats. Espero anar un dia pel carrer i sentir, "Tele va!!" i que de sobte un aparell s'esclafi contra el paviment al meu pas. Però crec que passarà tot el contrari, la televisions domèstiques cada cop seran més grosses. I mentrestant, els polítics seguiran escopint verí pels micròfons perquè és la seva feina, bé, treballen per nosaltres, bé, pel partit.
Una ficció molt real.
PD: La campanya acaba de començar i ja s'està fent llarga. Tantes paraules... llàstima que totes són buides.
Si em disfresso no em fa res estar davant d'una càmera i xerrar, fer teatre de fet. Que curiós.
Aquests dies la vida al plató ha estat divertida. Muntar decorats, veure les peces que han creat el companys... Boníssima la Montse fent de Madame Rougie. L'entrevista a la dona invisible tampoc no té pèrdua. La família de "Nuevos Barrios" també ha tingut molta gràcia encara que va ser una feina feixuga estar al so amb cinc persones parlant a l'hora. Sort que estic un xic sorda, però tot i així, el silenci el vaig trobar a faltar. D'altra banda no em desagrada estar a la taula de so, encara que no sàpiga per a què serveixen la major part de rodetes i botons.
Els remeis del rebost, la meva peça, no m'ha acabat de convencer. Tot i buscar les cures, fer un parell de trucades tècniques a la "iaia" i el fet que aquest sempre ha estat un personatge televisiu, que juntament amb l'Arguiñano, sempre m'ha agradat; podria haver estat molt millor. Encara no m'he vist però no penso que sigui un gran moment visionar-me quan editi la peça. Potser hauria d'haver optat per un altre format de peça però en aquests moment la meva inventiva està sota zero.
Els horaris és el que està costant més de seguir en el magazín. Els dos dies de gravació s'han descontrolat les hores de les peces i ja es veurà que tal ho arregla l'equip d'edició, segur que sortirà bé, ara, no tothom hi posa de la seva part. Estic en desacord amb el sistema d'exempcions de feina o d'autoexclusió de la feina comunitària que s'ha vist durant la gravació del magazín. Es veu que és una cosa força normal perquè "no cobrem" però, mirar que la peça estigui impecable i deixar que d'altres no la puguin fer és lleig. A mi no deixa de sorprendre'm aquesta actitud. És evident que mentre s'ajuda un no pot fer la feina pròpia i per tant, s'ha d'editar fora d'hores de classe...
Busca-les!
PD: Les fotografies les he tret del bloc de'n Josep Lluís, el plató en imatges. No m'he pogut resistir a agafar-me aquesta llibertat. Espero que em disculpis.
